Un pas enrere en la protecció dels migrants i refugiats que no legitima les devolucions sumàries

La sentència del TEDH decep a les entitats socials que defensen les garanties en els procediments de control de frontera

La Gran Sala del TEDH ha desestimat la demanda de N.D. i N.T. (recursos 8675/15 i 8697/15) contra el Regne d’Espanya. Des de la Xarxa Migrants amb Drets (integrada per la Comissió Episcopal de Migracions, Càritas, CONFER i Justícia i Pau) s’assenyala que la fallada és dolorosa per a les persones migrants i refugiades, així com per a les entitats de la societat civil que defensen les garanties dels drets humans en els procediments de control de fronteres. No obstant això, seria un error pensar que aquesta decisió legitima el procediment del “rebuig en frontera”, és a dir, de les devolucions sumàries o “en calenta”.

La sentència conté elements doctrinals molt importants. En primer lloc, deslegitima el concepte operatiu de frontera que maneja el Ministeri de l’Interior. La sentència reconeix que els demandants havien entrat en territori espanyol i que estaven sota la jurisdicció espanyola, per la qual cosa se’ls havia d’aplicar l’ordenament jurídic del nostre país i el de la Unió Europea, també pel que fa als seus drets humans. Així, i amb caràcter general, les autoritats espanyoles no poden pretendre que els qui han saltat la tanca sense passar la línia de contenció de les forces i cossos de seguretat de l’Estat no hagin entrat a Espanya. I no pot haver-hi una norma que reguli el rebuig en frontera sobre aquesta pressuposició.

En segon lloc, el TEDH reconeix que tot procediment d’expulsió, devolució, inadmissió d’entrada o rebuig en frontera ha de respectar unes garanties mínimes: identificar a la persona, conèixer les seves circumstàncies personals, i donar-li la possibilitat de sol·licitar protecció i de recórrer la decisió de treure’ls forçosament del territori, posant a la seva disposició serveis de defensa lletrada i d’interpretació. Quan es retorna, rebutja, expulsa… a diverses persones en grup (no exigeix un número mínim ni que tinguin característiques comunes), es produeix una expulsió col·lectiva, contrària a l’ordenament europeu de DD.HH. No pot haver-hi una norma que reguli un procediment en el qual es desconegui el tractament personalitzat dels casos.

És cert que el TEDH admet dues excepcions a les garanties de comptar amb un procediment personalitzat: quan un individu no coopera activament en les labors d’identificació i quan els qui han travessat la frontera il·legalment fora dels passos fronterers s’han prevalgut de l’efecte de la massa i de l’ús de la violència. Són casos en els quals després no podrien exigir l’aplicació de garanties perfectament vàlides amb caràcter general.

Finalment, assenyalem un aspecte molt preocupant de la fallada. El Tribunal desestima l’al·legació que s’hagi produït una expulsió col·lectiva puix que els demandants no proven la impossibilitat d’accedir a l’Oficina d’Asil i Refugi del lloc fronterer de Beni Enzar ni de sol·licitar asil en l’ambaixada d’Espanya o en algun dels consolats.

L’Església, des del seu acompanyament pròxim a les persones migrants i refugiades en els dos costats de la tanca, és testimoni que les persones subsaharianes mai han pogut passar els llocs de control fronterer marroquins per a arribar a l’Oficina d’Asil i Refugi en Beni Enzar: les forces de seguretat marroquines els mantenen lluny de la frontera usant la força. Cal recordar que ja en 2018 la Comissió Episcopal de Migracions demanava al Govern que s’acabessin les devolucions sumàries de migrants a les fronteres de Ceuta i Melilla amb el Marroc.

És més, denunciem que en l’últim any i mig han crescut les dificultats d’accés per a persones amb perfils que abans sí que podien arribar a la OAR: sirianes, palestines i iraquianes. L’accés sempre ha estat difícil per a les persones iemenites i egípcies: només tenen accés expedit les marroquines i, usant documentació aliena, les algerianes i tunisianes.

És preocupant que la Gran Sala sostingui aquesta possibilitat, així com la sol·licitud de visats o la petició d’asils en Consolats i Ambaixades, ja que demostra un desconeixement profund de la realitat que acompanyem tots els dies.

La Xarxa Migrants amb Drets seguirà compromesa en el treball directe amb les persones migrants i refugiades perquè les garanties legals en els procediments de frontera es compleixin i perquè aquestes vies legals assenyalades pel Tribunal d’Estrasburg siguin reals i efectives. Així mateix, confien que el Tribunal Constitucional de manera ferma i clara assenyali com a inconstitucional qualsevol pràctica que limiti aquestes garanties legals.